A flor de pell

Platja del Bogatell – Barcelona

Posa els peus descalços damunt la sorra fresca; els primers raigs de sol neixen rere l’horitzó. Fa dos anys, una postal gairebé idèntica. Davant d’una mar en calma i una platja solitària, els seus braços envoltant un cos menut, aquells petons amb gust de sal, els ulls brillants per la màgia que junts van crear.

Inesborrables instans tatuats en el seu interior. Des de la primera vegada que les seves mirades, tímides, es van creuar. Les primeres paraules, les primeres trobades. De seguida va sentir per ella un immens apreci, una profunda admiració. I finalment, amor. Un amor que va arribar sense buscar-lo, com arriben els veritables amors, aquells que et sacsegen, que et fan qüestionar i replantejar tantes inquietuds de la teva vida.

Una curta i intensa història que va acabar sense ni tan sols un adéu. Només pors, interrogants i dubtes per resoldre. Ara, tot sol davant del mateix indret on va viure un dels millors records d’aquell estiu, sap que hi ha ferides difícils de cicatritzar, ferides obertes clavades a la memòria de l’ànima, sentiments que bateguen a flor de pell. Absències que omplen, dia a dia, els buits de l’enyor.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Vicenç Zumajo: apreci, admiració, enyor, cos, vida.

Moments d’inquietud

Bitxo (2001-2016)

Divendres vespre. Comencen tres dies de festa major al poble però jo sempre he estat amant de la calma, del silenci. Agafar motxilla, càmera, menjar i beguda i caminar per la muntanya, endinsar-me al bosc i respirar l’aire de la natura. Així que amb el meu inseparable i fidel company, en Bitxo, mantindrem la nostra rutina.

Sortim de casa cap al carrer de l’ermita i agafem el camí del Parc Natural. De cop, un fort so anuncia l’inici de la festa major. El Bitxo s’espanta i, de l’ensurt, em fa una estrebada i em quedo amb la corretja als dits mentre s’escapa.
-Bitxo! Bitxo! Maleïts petards!
Em poso a córrer però l’he perdut de vista. Arribo a l’encreuament on hi ha dos camins: el que va cap al gorg i l’altre que enfila cap a la muntanya. Agafo el del gorg. Arribo a la primera font, pujo les escales que condueixen a un corriol estret. Uns metres més enllà una altra font. I al fons, el gorg. Ni rastre del Bitxo. Em desespero. Començo a plorar. El cap em va a cent per hora i un munt de pensaments m’apareixen a la ment. Agafo aire. Torno enrere. Altre cop a l’encreuament de camins. Travesso les fustes que porten a l’altre costat de la riera. Uns metres més enllà, a terra, hi ha un collar antipuces. És el del Bitxo.
-Bitxo! On ets? Bitxo! -no he deixat de cridar-lo en cap moment.
Aquesta ruta l’hem recorreguda uns quants cops. No gaire lluny hi ha una barraca de vinya. Potser s’hi ha amagat. Corro tan depressa com puc i, esbufegant, arribo a la barraca. Hi entro. És aquí!
-Bitxo! -corro cap al seu costat amb la cara xopa de llàgrimes- Com m’has fet patir, sort que t’he trobat.
Ell està arraulit, tremolant com una fulla. L’acaricio i l’abraço fort. Li dono aigua i unes galetes. Somric. Sospiro profundament. Li poso la corretja i agafem el camí de tornada al poble.

Un cop a casa el Bitxo se’n va directament en una habitació. Hi entro i encenc el llum. Està espantat, al costat del llit. Miro per la finestra i una cortina de fum cobreix el cel. Ha començat el correfoc. Abaixo la persiana, m’assec a terra i observo els ulls de terror del Bitxo. Noto el pànic a la seva mirada i hi puc llegir els seus pensaments:
-Soroll, petards, foc… si sabessin com m’aterroritza. Si per mi fos, res de tot això existiria. Paraula de gos.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Àngels Reig: llum, aigua, bosc, paraula, gos.

Marató d’escriptura: #7lletres #tweetrelat

Des del 18 de maig fins al 5 de juliol ha tingut lloc una marató d’escriptura organitzada pels convocants del Premi 7 lletres i Vull Escriure. A través dels seus comptes de Twitter, cada dilluns i cada dijous s’ha publicat una proposta per escriure una petita història relacionada amb el gènere negre. Un cop acabada la marató, es van sortejar 3 lots de llibres entre tots els participants. El sorteig va tenir lloc el divendres 7 de juliol durant l’entrega del XII Premi 7lletres.

A la marató hi hem participat 85 escriptors amb un total de 745 textos. A continuació adjunto els textos que he escrit per a cada paraula o imatge proposada.

  • Va agafar la pistola, decidida a acabar la tasca que fins ara ningú no s’havia atrevit a portar a terme.
  • Amb tinta negra, les parets d’aquell ruïnós casalot contenien inquietants missatges que el feien avançar amb cautela.
  • La silueta que s’intuïa damunt l’asfalt era una prova més d’un crim amb massa interrogants per resoldre.
  • Ella ja tenia les copes preparades. Quan ell va arribar les va canviar de lloc. Com sabia ara quina contenia el verí?
  • El cos damunt l’asfalt, uns metres més enllà la seva camisa amb una cartera plena de bitllets. Què pretenia l’assassí?
  • Tenia tanta ambició pels diners que estava disposada a tot. Si calia tacar-se les mans de sang no dubtaria.
  • Sense coartada i amb el seu llarg historial de furts, qui es creuria que, aquest cop, era innocent?
  • Quan es va veure amb les manilles posades va entendre el mal que havia provocat amb aquella venjança.
  • -The de confessar un secret -va dir, seriós. Serien certs, doncs, els rumors que li havien arribat? Va pensar ella.
  • Abans de desfer-se del cadàver va tallar-li la mà dreta. Una més per guardar amb les de les anteriors víctimes.
  • Llegia una novel·la negra sota la llum d’un fanal. De cop, unes taques de sang van caure sobre les pàgines del llibre.
  • No li calia dinamita. La informació que sortiria a la llum faria explotar una autèntica bomba de rellotgeria.
  • Havia deixat rates mortes a l’entrada de cada casa. Volia acabar amb la calma d’aquell poble de carrers empedrats.
  • Satisfeta, observo el seu cos surant a la piscina. Fins i tot la lluna, únic testimoni del crim, em somriu.
  • Pensava que el seu era un joc clandestí i que no l’enxamparien. Però ja feia dies que algú seguia els seus passos.

Deixo l’enllaç al blog de Vull Escriure per si voleu llegir la resta de textos dels altres escriptors: http://www.vullescriure.cat/blog.html 

Finalment donar les gràcies per aquesta iniciativa; per part meva ha estat la primera vegada en què m’he llançat al gènere negre i ha estat especialment divertit, així com interessant anar llegint els textos dels altres participants. A l’espera d’altres propostes per animar-nos a seguir escrivint.

Grams de bondat

Floristeria Mercat de la Mercè – Barcelona

Roses, clavells, cactus, ficus, cintes… cada dia decora l’aparador de la floristeria on treballa. Li encanta preparar rams, centres de taula, aconsellar sobre plantes… a més té bon tracte amb els clients, tots en destaquen la seva amabilitat i simpatia.

Les hores lliures les dedica, en bona part, a ajudar els altres. Sempre ha sentit compassió pels més necessitats, pels més dèbils i per aquells que se senten sols. Cada tarda va a una residència, allà conversa amb els avis, passeja pel jardí, amb alguns realitzen activitats creatives… compartir una estona amb ells la fa sentir útil, l’omple d’alegria.

Avui és un dia especial. Ha preparat un ram de roses, hi ha posat un llaç i una targeta amb un missatge de felicitació. Arriba a la residència i se’n va cap al primer pis, a l’habitació 115. Obre la porta, la troba asseguda en una cadira al costat de la finestra.
-Anna! Quin ram tan bonic! -exclama la senyora de pell blanca i cabells grisos amb un somriure als llavis.
-L’he preparat amb molt d’amor per tu. Per molts anys, ja en són 89!
-Tu sí que véns perquè et surt de dins, perquè ets una persona bondadosa, perquè m’estimes de debò. Gràcies, bonica. -li diu amb els ulls negats de llàgrimes.
Ella s’acosta, li fa un petó i, àvia i néta, es fonen en una abraçada.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Carme Alcáraz: bondat, amabilitat, compartir, alegria, compassió.