La desgraciada vida dels Llistosella

La meva vida i la del meu pare, Mateu Llistosella, és una autèntica desgràcia, i és que des de sempre hem viscut situacions desagradables. La meva mare va morir quan jo era petit i la seva pèrdua va significar un cop molt dur per a nosaltres, que vam haver d’afrontar la vida sense ella. El meu pare va ser en aquells moments la persona en qui recolzar-me, l’exemple a seguir. I jo al meu pare l’estimo molt, gràcies a ell sóc com sóc. Sempre l’he imitat, sempre he seguit els seus passos.

I és que n’hem passat de tots colors. Fa tres mesos circulàvem en cotxe per les costes del Garraf, per una carretera amb unes magnífiques vistes però plena de revolts i, com no podia ser d’altra manera, vam patir un accident. Després de sortir projectats de l’automòbil i anar a parar damunt d’una esllavissada rocosa, no vam recordar res més. Vam estar quinze dies sense poder enraonar, una autèntica murga per a nosaltres, xerraires de mena, sempre disposats a contar les nostres penes. Veïns i coneguts ens van explicar el que ens havia ocorregut i, el meu pare i jo, estupefactes en saber-ho, no vam dubtar en tornar al lloc dels fets un cop passat l’ensurt. Però aquest cop hi vam anar en tartana, i una vegada més la mala sort es va apoderar de nosaltres. La tartana va bolcar i vam sortir precipitats a un pedregar. Sortosament i dins de la desgràcia, no vam patir cap lesió important i ens vam recuperar en poc temps.

Com en l’anterior accident, van venir a visitar-nos el metge del poble, els veïns, un amic d’infantesa del pare… els nostres còmplices a qui expliquem, una vegada i una altra, les nostres malaguanyades experiències. Ho repetim tants cops com faci falta, perquè ja se sap, a vegades als altres els costa entendre la nostra desgraciada vida. I és que, malgrat sortir ben parats de l’últim contratemps, hem quedat tan impressionats, en un estat de xoc tan esfereïdor, que ara el meu pare i jo som tartamuts. Una fatalitat més per afegir a la nostra llista de fortuïtes desgràcies.
-Esteve, fill -em diu el pare amb mirada trista i apagada- cada cop rebem menys visites, últimament he notat que els amics s’allunyen, ens estan deixant de banda.
-Sí, pare. Cada cop rebem menys visites, els amics s’allunyen, ens estan deixant de banda. Però saps què? -li dic mirant-lo als ulls i agafant-li la mà- ens tenim l’un a l’altre, i això és el més important.
-Sí, fill. Ens tenim l’un a l’altre, i això és el més important…


*Microrelat basat en ‘La narració indefinida’ de Josep Carner, narrat des del punt de vista del fill d’en Mateu Llistosella. Text inclòs en el llibre ‘Carner davant 12 miralls’, del taller ‘Escriu el teu llibre de Sant Jordi’, realitzat a la Casa Elizalde de Barcelona l’hivern de 2017 amb Teresa Saborit.

Anuncis

One thought on “La desgraciada vida dels Llistosella

  1. Retroenllaç: ‘Carner davant 12 miralls’ – ESPILL DAURAT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s