Moments d’inquietud

Bitxo (2001-2016)

Divendres vespre. Comencen tres dies de festa major al poble però jo sempre he estat amant de la calma, del silenci. Agafar motxilla, càmera, menjar i beguda i caminar per la muntanya, endinsar-me al bosc i respirar l’aire de la natura. Així que amb el meu inseparable i fidel company, en Bitxo, mantindrem la nostra rutina.

Sortim de casa cap al carrer de l’ermita i agafem el camí del Parc Natural. De cop, un fort so anuncia l’inici de la festa major. El Bitxo s’espanta i, de l’ensurt, em fa una estrebada i em quedo amb la corretja als dits mentre s’escapa.
-Bitxo! Bitxo! Maleïts petards!
Em poso a córrer però l’he perdut de vista. Arribo a l’encreuament on hi ha dos camins: el que va cap al gorg i l’altre que enfila cap a la muntanya. Agafo el del gorg. Arribo a la primera font, pujo les escales que condueixen a un corriol estret. Uns metres més enllà una altra font. I al fons, el gorg. Ni rastre del Bitxo. Em desespero. Començo a plorar. El cap em va a cent per hora i un munt de pensaments m’apareixen a la ment. Agafo aire. Torno enrere. Altre cop a l’encreuament de camins. Travesso les fustes que porten a l’altre costat de la riera. Uns metres més enllà, a terra, hi ha un collar antipuces. És el del Bitxo.
-Bitxo! On ets? Bitxo! -no he deixat de cridar-lo en cap moment.
Aquesta ruta l’hem recorreguda uns quants cops. No gaire lluny hi ha una barraca de vinya. Potser s’hi ha amagat. Corro tan depressa com puc i, esbufegant, arribo a la barraca. Hi entro. És aquí!
-Bitxo! -corro cap al seu costat amb la cara xopa de llàgrimes- Com m’has fet patir, sort que t’he trobat.
Ell està arraulit, tremolant com una fulla. L’acaricio i l’abraço fort. Li dono aigua i unes galetes. Somric. Sospiro profundament. Li poso la corretja i agafem el camí de tornada al poble.

Un cop a casa el Bitxo se’n va directament en una habitació. Hi entro i encenc el llum. Està espantat, al costat del llit. Miro per la finestra i una cortina de fum cobreix el cel. Ha començat el correfoc. Abaixo la persiana, m’assec a terra i observo els ulls de terror del Bitxo. Noto el pànic a la seva mirada i hi puc llegir els seus pensaments:
-Soroll, petards, foc… si sabessin com m’aterroritza. Si per mi fos, res de tot això existiria. Paraula de gos.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Àngels Reig: llum, aigua, bosc, paraula, gos.

Advertisements

3 thoughts on “Moments d’inquietud

  1. Que identificada en sento amb aquest relat! Quatre fills de quatre potes que s’esporugueixen cada festa amb cada petard!Quina fam de soroll! He accelerat el ritme de la lectura per saber-ne el final. Gràcies!

    • Els qui tenim o hem tingut fills de quatre potes sentim el seu patiment amb cada festa on hi ha petards i sorolls forts. Amb aquest relat he volgut transmetre com pateixen, tant ells com alguns humans a qui també ens cansa tant xivarri.
      Gràcies per la lectura i el teu comentari Àngels!

  2. Retroenllaç: Projecte 5×5… vols participar-hi? | ESPILL DAURAT

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s