De la foscor a la llum

Imatge del blog de Vull Escriure corresponent a la Crida 111

“S’han tornat a burlar de mi. M’han tornat a menysprear. Un dia més he arribat a casa plorant. No tinc ganes de menjar, tan debo agafés anorèxia i em portessin a un hospital, estaria millor que en aquesta maleïda feina envoltada de companyes que, des del primer dia, m’humilien”.
Després de llegir-ne alguns fragments, la Maria tanca un dels seus diaris i el desa al calaix de l’escriptori. Encara avui, quan recorda aquella amarga època, se li remou l’estómac rellegint els pensaments que hi escrivia.
La seva primera feina, en un taller de confecció, va ser un infern per a ella, amb unes companyes que la cridaven i maltractaven. La resta de la seva vida laboral no ha estat gaire millor: una fàbrica de galetes, un supermercat, una gestoria… empreses on, en menor o major mesura ha viscut situacions doloroses, especialment per part de companyes que volien aconseguir el poder trepitjant qui fos, companyes que la menyspreaven i li propiciaven burles constants a les quals ella callava.
Per a la Maria, sensible i patidora, anar a treballar se li feia cada cop més feixuc. Fastiguejada i amb l’autoestima per terra, va deixar l’última feina obligada pel pèssim estat de salut en què es trobava. A partir de llavors van començar uns anys durs però gràcies a la teràpia, i sobretot, a l’escriptura, va anar guanyant confiança i va sortir del pou on persones sense escrúpols i amb afany de superioritat l’havien empès.

Aquesta tarda la Maria i la seva parella inauguren una escola d’escriptura. En Ferran ha anat a comprar cava i està preparant unes galetes artesanes per a la inauguració. Tots dos se senten feliços d’emprendre aquesta aventura en la qual han posat molta il·lusió, molt d’esforç. Una aventura que la Maria somiava des que es va recuperar: tenir el seu propi negoci. Quan es van conèixer amb en Ferran, en un taller d’escriptura, de seguida van congeniar. Ell, que ha tingut una vida difícil en el terreny familiar, ha estat el motor que l’ha impulsat a fer realitat el seu anhel. Junts han superat moltes dificultats, han construït el seu amor i, a partir d’ara, seguiran compartint el seu amor pel món de les lletres amb l’inici del seu projecte professional.


Text publicat a la web de VullEscriure, corresponent a la Crida 111. Text que havia d’incloure la paraula “galetes” i, com a minicrida opcional, un detectiu investiga la mort de la Katharina, descobrirà els culpables?

Anuncis

El cosidor

El cel ha esdevingut un llençol negre esfilagarsat de llamps. Poc després, una cortina d’aigua inunda els horts i, des de la finestra del cosidor, observo l’olivera de la masia dels veïns, on s’ha format un gran bassal. Fa estona que sento un rau-rau a l’estómac; baixo fins a la cuina i preparo una llesca de pa amb oli que degusto saborosament.

Torno al cosidor. El gat, que m’ha seguit, s’ajeu a terra i jo m’arrauleixo al seu costat mentre començo a amoixar-lo. Al passadís se senten les veus de la mare, la padrina i els homes de la casa. Paro l’orella per captar la conversa i poder descobrir un dels secrets que la família té tan ben guardats, però la pluja repica amb força damunt les parets i la teulada i només m’arriben frases entretallades.

Asseguda al mosaïc fred i gris, agafo la capsa on guardo els fils i el drap de punts que he completat abans que la tempesta obligués a parar. En una altra capseta hi afegeixo més trossets d’una història massa esfilagarsada, una història de la qual algun dia, quan sigui gran, podré cosir i embastar tota la veritat. Ha parat de ploure, i al cel hi ha quedat un garbuix de núvols negres.


(*) La frase “El cel ha esdevingut un llençol negre esfilagarsat de llamps” correspon al final del relat ‘El cosidor’, de Miracle Sala, inclòs en el seu llibre ‘La força de les paraules’, obra guardonada amb el II Premi de Narrativa Món Rural.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Miracle Salamiraclesala.com: pluja, olivera, cosir, finestra, veritat.

Una nit al parc

La Veu de Torre Llobeta – Número 69 – Desembre 2017

Nit freda de tardor. Fa setmanes que el maleït insomni em té desvetllat. M’aixeco del sofà, em poso la jaqueta i decideixo sortir. El silenci inunda els carrers del barri i rere les persianes abaixades, la foscor guanya a les escasses llars on encara hi ha llum. Passo per davant de l’església, les agulles del rellotge del campanar marquen gairebé la una de la matinada.
A pas lent i notant el fred a la pell del rostre i les mans, segueixo avançant fins al parc. Els alts pins cobreixen els fanals i m’endinso per camins foscos i solitaris. En la llunyania sento uns xiscles que no encerto a definir. Pujo unes escales de pedra i els crits esmorteïts són cada cop més a prop. Una alenada d’inquietud em recorre el cos. Quan ja gairebé arribo a l’últim dels graons trobo una caixa de cartró. La destapo i descobreixo cinc gatons menuts.
“Però qui ha gosat deixar-vos d’aquesta manera?” Pronuncio en veu alta. Sense pensar-m’ho gens agafo la caixa, no els vull deixar a la intempèrie. Tremolo de fred i de ràbia i camino amb el cor accelerat fins a casa. Deixo la caixa sobre la taula del menjador i acaricio, un per un, el pèl glaçat de cada gató. Vaig a buscar una manta i delicadament els col·loco a sobre perquè s’impregnin de la seva escalfor.
Tinc clar que no els tornaré a abandonar, no em desfaré d’ells com si d’una joguina es tractés. Al matí trucaré a la protectora. Els oferiré el que estigui a les meves mans. Els puc acollir i proporcionar aliment i les necessitats que calgui fins que trobin una llar on els cuidin, on se sentin estimats. Potser algun d’ells es quedarà aquí. Fa temps que aquesta casa està massa plena d’absències i una companyia felina ompliria la buidor que hi habita.
Una nit més l’insomni m’acompanyarà. Però a partir d’ara, crec que em canviarà la vida.


Microrelat publicat al número 69 de la revista La Veu de Torre Llobeta, projecte que coordina el grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. La revista es pot trobar al Centre Cívic Torre Llobeta i l’edició també surt publicada al seu web a través d’aquest enllaç.

Un pont de silencis

La Lídia s’abraça fort al coixí. Al cap d’uns minuts es gira de costat. Finalment, encén el llum. Passen cinc minuts de les quatre. Cada matinada es desvetlla envaïda pels pensaments que l’acompanyen. Sospira i s’asseu al llit. Damunt la tauleta de nit, Un pont de silencis, el seu primer poemari. Al costat, la llibreta d’on han sortit els poemes que formen el llibre. La Lídia segueix omplint de versos les pàgines de la llibreta i, al final de cada text, hi dibuixa una fletxa on escriu el nom de la persona que, des del més amarg dels silencis, estima: en Gerard, el seu millor amic.

Una cinquantena de quilòmetres més enllà i estirat damunt del llit, en Gerard llegeix una novel·la d’aventures. S’endinsa en un món de fantasia per intentar oblidar, inútilment, la desesperança en què està immergit dia i nit. No aconsegueix concentrar-se en la lectura. Alça la vista. El rellotge de paret marca un quart de cinc de la matinada. Encara falta perquè la primera claror del dia entri per la cambra solitària. Deixa el llibre sobre una lleixa de l’escriptori i de la tauleta de nit n’agafa un altre. A mesura que va llegint aquells textos plens de bonics sentiments, els ulls se li entelen de llàgrimes i, des del més dolorós dels silencis, en Gerard pensa que tan de bo els poemes de la seva amiga Lídia estiguessin dedicats a ell.


Text publicat a la web de VullEscriure, corresponent a la Crida 110. Text que havia d’incloure la paraula “fletxa” i, com a minicrida opcional, escriure una història d’amor.

Nit de Reis

“(…) El preparador físic de l’equip li ha fet un palp per conèixer l’abast de la lesió”.
En Pere, fanàtic del futbol, para atenció a les notícies esportives de la televisió. El jugador estrella del seu equip s’ha fet mal al partit que s’ha jugat fa unes hores i està pendent que es confirmi el temps que estarà de baixa. Preocupat, en Pere no s’ha adonat que la Marta i en Guillem esperen a la porta del rebedor.
–Ja esteu a punt? Som-hi doncs! Però primer un somriure per la càmera! –diu en Pere mentre agafa el mòbil.
–Molt bé, Guillem! –exclama la Marta.
Abans de sortir de casa, en Pere ha penjat al Facebook la foto que acaba de fer a la seva dona i el nen, amb el següent comentari: A punt per anar a veure els Reis!

La Marta, en Pere i el menut s’afegeixen a la riuada de nens i adults que esperen l’arribada de les carrosses. De seguida, una pluja de caramels comença a caure entre la multitud.
Els Reis contemplen la il·lusió i la innocència que es reflecteix a l’esguard dels més menuts. Alguns ploren, i en els seus ulls s’hi perceben sentiments de temor, de tristesa, fins i tot d’enyor i soledat.

Finalitzada la cavalcada, els tres Reis d’Orient llegeixen les cartes que el patge els ha entregat. Entre demandes de joguines i els darrers aparells tecnològics, apareix alguna carta breu i commovedora:

“Estimats Reis d’Orient:
No vull joguines, només demano que el papa i la mama em facin més cas, que deixin de mirar el seu telèfon i juguin més amb mi.
Guillem”

–Mireu tot el que hem arreplegat! –en Pere, cofoi, ensenya una bossa plena de caramels– Faig una foto i la publico, que tothom vegi com em som d’espavilats!
–Jo he gravat en Guillem quan ha pujat a la carrossa del rei negre, ho publico a Instagram i Facebook –fa la Marta amb entusiasme.
El nen, dret al costat de la porta del menjador, es mira els seus pares amb resignació.
–Vaig a dormir –diu amb un fil de veu.
–No vols sopar? Estàs impacient pels regals i demà vols despertar-te ben d’hora? –li diu la seva mare.
–Ja has fet bondat? –pregunta el pare.
–Bona nit –fa en Guillem amb llàgrimes als ulls.
–És broma! No ploris, els homes no les fan aquestes coses. Com vols arribar a ser una estrella del futbol sent tan sensible? –retreu en Pere al seu fill–. A més, si plores els Reis no et portaran el que has demanat.

En Guillem es tanca a la seva habitació, el seu refugi particular. Damunt del llit s’abraça al seu nino preferit, un os de peluix amb un vestit roig. I plora amb més força, més ràbia. El pare té raó. Els Reis no li portaran el que voldria.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Farners Casas: enyor, refugi, palp, roig, menut.