Ànima de somriures

Imatge compartida de Google

Arriba a casa i comença a treure’s el maquillatge del rostre. De fons, les notícies a la televisió: política, conflictes bèl·lics, incivisme… fets negatius, desesperançadors. Segurament per això en Narcís va escollir la seva feina. A ell li agrada repartir felicitat i sobretot fer riure. El món necessita més humor, i especialment més amor. L’ésser humà hauria d’estimar més en lloc d’odiar tant; està convençut que si fos així tot seria diferent. Per això, en els seus espectacles com a pallasso, a en Narcís, a més de provocar somriures li agrada transmetre valors com la generositat, l’empatia, l’ajuda mútua i la diversitat.

En l’actuació que ha ofert aquesta tarda, grans i petits s’han divertit escoltant les seves històries i, sap que un dia més, ha fet gaudir i ha gaudit contemplant les cares d’alegria dels nens i els adults que els acompanyaven.
Quan ha acabat l’espectacle són molts els qui s’han apropat a saludar-lo i felicitar-lo. Com en altres ocasions, una nena li ha donat un tros de paper que ell ha guardat a la seva motxilla. Ara que ja s’ha tret el maquillatge es disposa a llegir les paraules que li han dedicat:
“Gràcies per aquests bons moments, quan sigui gran vull fer el mateix que tu”.
Un senzill missatge que dóna sentit a la seva tasca i l’empeny a seguir creient en els seus valors.
Agafa la capsa de l’escriptori on guarda altres notes que contenen frases similars. Retalls d’emocions, d’alegries, de somriures. Retalls de vida.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Núria Martínez – magiadellibres.blogspot.com: vida, riure, gaudir, estimar, odiar.

Anuncis

Mans amigues

Imatge compartida de Google (no n’he trobat l’autoria)

Cada matí obre la porta de la consulta amb el mateix entusiasme que el primer dia, amb la il·lusió d’haver fet realitat un dels seus somnis. L’Alba s’asseu a la cadira del seu despatx, obre l’agenda i repassa les visites del dia. La seva feina l’apassiona, escoltar i ajudar els altres és un dels seus trets característics. Des que era una nena ho va tenir clar: volia estudiar psicologia. A la universitat va obtenir excel·lents resultats, i en acabar la carrera va seguir formant-se i va poder treballar en el que més li agrada. Lluitadora incansable, perseverant i amb la idea de tenir el seu propi negoci, fa cinc anys va reunir la força i el valor per aconseguir-ho.

La incertesa de no saber si se’n sortiria mai li han perdre l’optimisme, i malgrat les dificultats inicials, el bon funcionament del negoci li ha permès també, amb 35 anys acabats de fer, independitzar-se. Viu a la casa que havia estat dels avis, en un tranquil barri de la ciutat, lluny de les multituds i aglomeracions, com a ella li agrada. L’àvia va morir fa poc més d’un any, l’avi fa tan sols cinc mesos. Cada cop que entra a la que ara és la seva petita llar, un munt de vivències retornen dins dels seus pensaments. L’Alba estava molt unida als avis, especialment a ell. Té molt present quan, de petita, l’avi l’anava a buscar a la sortida de l’escola, la portava a berenar i a jugar al parc, li explicava com va conèixer l’àvia i l’amor que junts van construir malgrat les dificultats de l’època.
L’Alba sent l’absència dels avis en els petits detalls de cada dia i, malgrat que de cara als altres fa el cor fort, quan està sola es trenca.

Treu el mòbil de la bossa, busca el número de la Natàlia, companya a la universitat amb qui conserva una bona amistat. Necessita parlar dels seus sentiments, necessita algú que l’escolti, algú que sàpiga trobar les paraules adequades per poder recuperar la seva valentia i no perdre l’entusiasme. I és que hi ha moments a la vida en què les persones que es desviuen per als altres necessiten algú que les acompanyi a elles.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Àngels Barea: optimisme, vida, amor, valor, somnis.

Un aniversari especial

Lluna a Sant Vicenç de Castellet

“T’esperem a les 9 a casa de la Sandra. Per molts anys, Tata”. Doblega el paper i el deixa sobre la tauleta de l’habitació. La Mariona no té ni idea del que l’espera pel seu aniversari, però la Laura, la seva germana gran, li ha preparat una sorpresa.

Falten cinc minuts per dos quarts de nou del vespre, però amb el mal que li fa la cama esquerra després del fort espasme que ha tingut la nit passada, decideix anar fent camí.
Voreja el riu i contempla les muntanyes: arbres cremats, la terra plena de cendra… l’incendi que va tenir lloc la setmana passada va abrusar una extensa zona de bosc deixant un paisatge desolador. Envoltats de flames i fum van viure hores de pànic abans el foc no va ser controlat. En Marcel, el seu pare, va arribar a casa capcot, abatut després d’estar ajudant en l’extinció de l’incendi.
Absorta en aquests pensaments, la Mariona avança per la zona dels fruiters, nom que li és donat ja que les masies que en formen part tenen el nom d’una fruita: can Pomer, can Magrana, can Cirera, can Pruner…
Travessa el pont sobre la via del tren i uns metres més enllà, can Presseguer, la masia on viu la Sandra, amiga de la infantesa. Sobre la taula de pedra del jardí hi troba una nota: “Som a la terrassa”. Enfila les escales de fusta i un cop dalt unes quantes persones conversen assegudes en tres files de cadires: la seva germana, els pares, familiars i amics més propers. Després de les felicitacions de cada un d’ells s’asseu a la primera fila, i al cap d’uns moments, surt un noi amb una guitarra i comença a interpretar una primera peça que dóna pas a aplaudiments seguit d’unes breus paraules:
-Bona nit i gràcies per convidar-me a celebrar l’aniversari de la Mariona. Estic molt content de ser aquí, espero que gaudim d’una bona vetllada.

El cantautor que més admira la Mariona és una persona propera i senzilla. Amb tres discs es va consolidant com un dels referents del país. Ella assisteix a molts dels concerts que ofereix. Avui, dia del seu trentè aniversari, ha vingut a impregnar amb la seva veu en un concert en format íntim. Sota una lluna en quart minvant, la felicitat de la Mariona va creixent amb cada cançó.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Maria José Franquet: espasme, capcot, abrusar, cirera, lluna.

A flor de pell

Platja del Bogatell – Barcelona

Posa els peus descalços damunt la sorra fresca; els primers raigs de sol neixen rere l’horitzó. Fa dos anys, una postal gairebé idèntica. Davant d’una mar en calma i una platja solitària, els seus braços envoltant un cos menut, aquells petons amb gust de sal, els ulls brillants per la màgia que junts van crear.

Inesborrables instans tatuats en el seu interior. Des de la primera vegada que les seves mirades, tímides, es van creuar. Les primeres paraules, les primeres trobades. De seguida va sentir per ella un immens apreci, una profunda admiració. I finalment, amor. Un amor que va arribar sense buscar-lo, com arriben els veritables amors, aquells que et sacsegen, que et fan qüestionar i replantejar tantes inquietuds de la teva vida.

Una curta i intensa història que va acabar sense ni tan sols un adéu. Només pors, interrogants i dubtes per resoldre. Ara, tot sol davant del mateix indret on va viure un dels millors records d’aquell estiu, sap que hi ha ferides difícils de cicatritzar, ferides obertes clavades a la memòria de l’ànima, sentiments que bateguen a flor de pell. Absències que omplen, dia a dia, els buits de l’enyor.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Vicenç Zumajo: apreci, admiració, enyor, cos, vida.

Moments d’inquietud

Bitxo (2001-2016)

Divendres vespre. Comencen tres dies de festa major al poble però jo sempre he estat amant de la calma, del silenci. Agafar motxilla, càmera, menjar i beguda i caminar per la muntanya, endinsar-me al bosc i respirar l’aire de la natura. Així que amb el meu inseparable i fidel company, en Bitxo, mantindrem la nostra rutina.

Sortim de casa cap al carrer de l’ermita i agafem el camí del Parc Natural. De cop, un fort so anuncia l’inici de la festa major. El Bitxo s’espanta i, de l’ensurt, em fa una estrebada i em quedo amb la corretja als dits mentre s’escapa.
-Bitxo! Bitxo! Maleïts petards!
Em poso a córrer però l’he perdut de vista. Arribo a l’encreuament on hi ha dos camins: el que va cap al gorg i l’altre que enfila cap a la muntanya. Agafo el del gorg. Arribo a la primera font, pujo les escales que condueixen a un corriol estret. Uns metres més enllà una altra font. I al fons, el gorg. Ni rastre del Bitxo. Em desespero. Començo a plorar. El cap em va a cent per hora i un munt de pensaments m’apareixen a la ment. Agafo aire. Torno enrere. Altre cop a l’encreuament de camins. Travesso les fustes que porten a l’altre costat de la riera. Uns metres més enllà, a terra, hi ha un collar antipuces. És el del Bitxo.
-Bitxo! On ets? Bitxo! -no he deixat de cridar-lo en cap moment.
Aquesta ruta l’hem recorreguda uns quants cops. No gaire lluny hi ha una barraca de vinya. Potser s’hi ha amagat. Corro tan depressa com puc i, esbufegant, arribo a la barraca. Hi entro. És aquí!
-Bitxo! -corro cap al seu costat amb la cara xopa de llàgrimes- Com m’has fet patir, sort que t’he trobat.
Ell està arraulit, tremolant com una fulla. L’acaricio i l’abraço fort. Li dono aigua i unes galetes. Somric. Sospiro profundament. Li poso la corretja i agafem el camí de tornada al poble.

Un cop a casa el Bitxo se’n va directament en una habitació. Hi entro i encenc el llum. Està espantat, al costat del llit. Miro per la finestra i una cortina de fum cobreix el cel. Ha començat el correfoc. Abaixo la persiana, m’assec a terra i observo els ulls de terror del Bitxo. Noto el pànic a la seva mirada i hi puc llegir els seus pensaments:
-Soroll, petards, foc… si sabessin com m’aterroritza. Si per mi fos, res de tot això existiria. Paraula de gos.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Àngels Reig: llum, aigua, bosc, paraula, gos.