Decisions

Mura

Han passat uns mesos des que vaig prendre una de les millors decisions de la meva vida deixant enrere companyies poc adequades i falses amistats.
Tot va començar fa uns anys, quan em vaig apuntar en un grup de balls llatins. De seguida em vaig integrar, em sentia còmode envoltada de persones amb qui compartia una de les meves passions.
Mica en mica el grup anava creixent: especialment noves incorpoacions amb aires de superioritat, cosa que a mi em molestava. Vaig voler explicar la situació a la Marta, una de les noies amb qui havia anat teixint una entranyable amistat.
-A mi m’agrada estar bé amb tothom, no m’expliquis històries.
Em va sorprendre la seva resposta, em vaig emportar una gran decepció. Només volia transmetre el meu malestar. Necessitava algú que m’escoltés, que em comprengués. I l’únic que vaig trobar va ser rebuig.

Passaven els mesos, i la situació empitjorava cada cop més. Ballava sense entusiasme i em sentia a disgust entre persones que es reien dels altres i no acceptaven aquells que no consideraven de la seva categoria.
Necessitava expressar els meus sentiments i vaig tornar a parlar amb la Marta, a qui considerava una amiga. Un cop més, la seva manca d’interès em va acabar de decantar per prendre una decisió que em dolia, però havia d’acceptar que res tornaria a ser com abans, així que vaig deixar el grup.

Malgrat haver patit més d’una traïció al llarg de la vida, segueixo obrint-me als altres, cercant valors com la sinceritat, l’empatia i el respecte. I prenent altres camins he coincidit amb persones amb el cor ple de bondat i amor per donar.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Cookie Perales: amiga, sinceritat, cor, decepció, traïció.

Anuncis

La ballarina

Imatge compartida de Google

Tancada i encongida en un minúscul espai on només existeix el color negre, sense gota d’aire i amb unes sensacions d’ofec que apaguen el seu respirar. De tant en tant, uns murmuris de veus al seu voltant la mantenen en alerta, li agrada escoltar les seves converses acompanyades, en ocasions, d’unes sonores rialles. Fins que uns passos s’apropen cada cop més i, delicadament, s’alça el sostre de la seva cel·la. Ella s’estira i per fi, pot mostrar-se amb tot el seu encant i omplir-se de vida. Acompanyada d’una música suau, inicia la seva particular dansa, plena de vitalitat i energia.
Al cap d’uns breus instants tornen a empresonar-la, i la ballarina resta un altre cop dins la capseta esperant el seu anhelat moment de joia, com un cicle de vida.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Sara Albero: aire, energia, sostre, escoltar, sensacions.

Sergi

Imatge compartida de Google

A en Sergi la seva feina l’apassiona. A punt d’arribar als quaranta anys, en fa més de vint que exerceix de cambrer. Ha treballat en diversos bars i restaurants fins que fa cinc anys va obrir el seu propi negoci: una petita i acollidora granja on, de dimarts a diumenge, els veïns del barri s’hi apropen a esmorzar o degustar un bon berenar.
A en Sergi sempre li ha agradat el tracte amb els altres, i sap que alguns dels qui entren a la granja no hi van només a prendre un cafè i menjar una pasta, algunes persones busquen el caliu d’una bona conversa. També hi ha qui necessita compartir algun fet de la seva vida diària, expressar les seves inquietuds, demanar consell i, fins i tot, confessar algun secret. Tanmateix, en Sergi és una persona discreta, conscient que algunes de les històries que arriben a les seva oïda o que observa amb els seus propis ulls des de darrera la barra, no poden sortir d’allà.

Cada vespre, quan plega i se’n va a casa, una vella llar que ell mateix ha reformat i que es troba a dalt de la granja, s’adona dels llums encesos dins l’empresa situada just davant del seu establiment: un negoci que factura munts de diners diàriament, una empresa que amb els anys s’ha expandit no tan sols a nivell nacional sinó també a l’estranger. A en Sergi li van oferir la possiblitat de treballar-hi i treure’s un bon sou, un sou amb el qual no hauria de patir per arribar a final de mes. Però ell és feliç amb el que fa i no ho canviaria per res del món.
Tanca la porta, abaixa la persiana i sap que l’endemà al matí, el director i el gerent d’aquesta empresa, els seus germans bessons, aniran a esmorzar a la granja.


Text publicat a la web de VullEscriure, corresponent a la Crida 105. Text que havia d’incloure la paraula “germans” i, com a minicrida opcional, els protagonistes del microrelat havien de ser tres germans bessons.

L’observador

Imatge compartida de Google

He passat molt de temps en unes golfes, tancat en un reduït espai sense cap finestra, abandonat en un racó omplint-me de pols. Però fa uns mesos van venir a buscar-me i em van portar en una àmplia habitació, envoltat de teles amb diferents paisatges: un camp de blat ple d’espigues daurades, un bosc vestit de tardor, una plaça amb un avet decorat amb llums de Nadal…

Des que sóc en una de les parets d’aquesta càlida estança, cada dia ve una noia i passa llargues estones asseguda davant d’un cavallet traçant pinzellades. Em mira i remira. I em parla.
-Em fascina la bellesa d’aquests paisatges -em diu- però ha arribat el moment d’anar més enllà, de superar-me, d’assolir el repte que em vaig proposar quan vaig iniciar-me en el món de l’art: ser capaç de pintar qualsevol cosa.

Al cap d’uns dies ella se m’acosta, m’acaricia el marc daurat amb la seva mà esquerra i em despenja. Altre cop a terra, altre cop em deixarà tirat, penso. I llavors em descobreixo en una tela. Ella em somriu i amb delicadesa, m’agafa i em condueix fins a la paret del rebedor. Ara presideixo l’entrada de la casa, i totes les visites s’emmirallen en mi.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Carmen Femenía: finestra, blat, mà, repte, avet.

Joc de paraules

Imatge compartida de Google

La Isabel és la responsable de posar a punt la sala on, cada divendres, un grup d’amics amants de les lletres es reuneix per fer allò que més els apassiona: escriure. Obre la finestra i observa la silueta de la lluna, petita i llunyana, que es percep en un cel d’un blau intens.
Els seus companys van arribant. I comença el joc. D’una capsa n’escullen, a l’atzar, paraules com a punt d’inspiració per teixir històries.
Paüra, distracció, abric, filaberquí, cassigall, vaixell, infant, clemàstecs…
Fins a vint mots, dos per a cada un dels deu escriptors que formen el grup. Mots quotidians i altres de menys habituals. Una excel·lent manera d’aprendre i enriquir vocabulari.

Al cap d’uns minuts, i quan tots estan immersos en els seus textos, sona el timbre.
-Companys, tenim joc nou! -exclama la Isabel mentre deixa un paquet a sobre una de les taules i mostra als seus companys el que acaben de rebre. No es tracta només de capses plenes de paraules, sinó que el joc també inclou dos llibres amb un munt de propostes per fer volar la seva imaginació.
-Ara sí que no ens faltaran idees! -afirma la Isabel amb una espurna d’alegria als ulls.
Amb entusiasme i ganes de treballar amb noves activitats, continuen amb la història iniciada. Abans però, en Marcel, amb un somriure sorneguer, exclama:
-Per mi això és el punt de partida del meu text… és com l’inici d’una autèntica serendipitat!


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Àngels Sargantana: somriure, lluna, infant, espurna, serendipitat.