Tom i Tomàs

John Gilroy, dècada dels anys 30

Sobresaltat, en Tomàs fa un bot del llit. Al seu costat, el Tom comença a bordar i remena la cua.
–Quin somni més angoixant, Tom! Resulta que, cervesa en mà, sortia corrents del bar de l’Enric mentre em perseguia un lleó. Estava a punt d’atrapar-me, sort que m’he despertat!
Al cap d’uns minuts i més calmat, en Tomàs es lleva de la llarga migdiada, agafa una cervesa de la nevera i se’n va cap al menjador. Comença a fullejar el diari per darrera: la secció de fotografies dels lectors, el temps, l’horòscop…
–Ai Tom, no n’encerten ni una aquests! Segons l’astròleg, avui els Bessons rebrem bones notícies pel que fa a l’aspecte laboral. I a nivell sentimental, ens retrobarem amb la persona que fa tant de temps que esperem –en Tomàs riu, en to burleta, i fa un glop a la cervesa quan sona el mòbil.
–Hola Enric! Què passa tio? –en Tomàs s’aguanta el riure.
–(…)
–Sí, buscant feina encara. Amb la mà de currículums que he deixat, i no em truquen d’enlloc.
–(…)
–I tant que m’interessa! Nen, acabes d’alegrar-me el dia!
–(…)
–Perfecte! Després passo per aquí!
Amb un somriure d’orella a orella, en Tomàs deixa el mòbil damunt la taula, fa un altre glop de cervesa i acaricia el llom del Tom, tombat als seus peus.
–Tom, la millor notícia que podria rebre: demà començo a treballar! Al bar de l’Enric, als vespres té molta feina i tot sol no se’n surt. Espero que no tingui cap lleó amagat al magatzem…
En Tomàs tanca el diari i segueix explicant les batalletes i pensaments al seu gos.
–Doncs de moment l’horòscop l’encerta. I si tot el que pronostica acaba passant? –es pregunta mentre a la seva ment apareix un altre somni–. Sortim a fer una volta, Tom? Mai se sap qui podem trobar… potser la sort em somriurà una mica més encara. Som-hi, campió!
En Tomàs, content i decidit, s’aixeca del sofà. Alça l’ampolla i el got de cervesa i fa un brindis amb ell mateix. El Tom, al seu darrera, borda enèrgicament i remena la cua.


Aportació a ‘Relats conjunts‘ a partir de la imatge proposada:
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/06/my-guinness.html

Anuncis

25 anys de la revista La Veu de Torre Llobeta

El passat dijous 21 de juny es van celebrar els vint-i-cinc anys de la revista La Veu de Torre Llobeta, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. El primer número de La Veu es va publicar el juliol de l’any 1993 i constava de dues pàgines. Actualment, quan s’ha publicat el número 70, la revista compta amb 30 pàgines gràcies a les aportacions de tots els col·laboradors que ho fan possible.

Primer número de La Veu de Torre Llobeta

La celebració dels vint-i-cinc anys va tenir lloc al Centre Cívic Torre Llobeta i va començar amb un concert d’un grup de cantaires de la coral Vozes, un projecte que treballa per la integració a través de la música. Tot seguit es va presentar el número 70 de La Veu i finalment hi ha va haver un berenar per a tots els assistents al pati del Centre Cívic.

La meva col·laboració a la revista La Veu és recent, des del desembre del passat 2017, en què va sortir publicat un microrelat a l’edició número 69. En aquest número especial del vint-i-cinquè aniversari hi he publicat un altre relat breu.
Em sento orgullosa de col·labar a La Veu a través de les meves paraules. Espero que seguim sent molte veus a expressar-nos i poguem fer possible més celebracions.

Comparteixo doncs el microrelat enviat a La Veu i al final del text l’enllaç de la revista online.

RIALLES COMPARTIDES

Dreta davant del mirall la Cristina comença a riure; primer forçadament, però de seguida sorgeix aquell riure espontani i natural. Es posa a fer ganyotes, emet sons de tot tipus i mou els braços enèrgicament. Les riallades esdevenen escandalosament sorolloses i autèntiques. S’estira a terra i agafa tots els coixins de la sala, els col·loca en cercle i arrepenja el cap damunt d’un d’ells. Tombada còmodament, pronuncia les vocals del seu nom: i, i, a; segueix amb les consonants: c, r, s, t, n; i acaba cantant el seu nom complet, inventant diferents melodies. Seguidament, es posa de panxa enlaire i mou les dues mans amb moviments del tot estrambòtics mentre deixa anar, ben fort: ha, he, hi, ho, hu. Fins que arriba un moment que no pot continuar perquè el riure l’ha envaït completament.

Un altre cop dreta davant del mirall, després d’uns quants sospirs que l’han ajudat a treure totes les tensions, la Cristina nota dins seu un veritable alleugeriment. La pràctica que acaba de realitzar és només un assaig de la classe d’aquesta tarda. Els coixins, que encara són a terra, seran ocupats per persones; cada una d’elles recolzarà el seu cap a l’abdomen de l’altra i les rialles inundaran la sala. La sessió de risoteràpia esdevindrà, un cop més, una autèntica diversió.
La Cristina estima la seva professió, riure en grup aporta un veritable benestar als qui hi participen i també a ella mateixa. Sens dubte, la risoteràpia fa viure grans estones farcides de bon humor.


El Descans

Giuditta che decapita Oloferne – Artemisia Gentileschi, 1612-13

La Roser, que fa un mes que treballa a El Descans, es va emportar una sorpresa quan fa deu dies es va substituir el quadre que presideix l’entrada de l’hostal per una obra en què es veu una dona degollant el cap a un home.
–Però a qui se li ha ocorregut posar això aquí? –va exclamar– M’agradava més l’anterior, el d’El concert. Aquest fa esgarrifar. Per què s’ha canviat? –va preguntar a la noia de recepció.
–Ha ha ha! –la recepcionista va riure– El dia 15 de cada mes es canvia, d’aquesta manera hi ha varietat d’obres i autors –va explicar a la Roser.
Així que durant un mes li tocaria veure aquella imatge tan desagradable a l’entrada de El Descans, que en aquells moments va pensar que seria millor anomenar El Martiri.

Des de llavors, la Roser entra a pas lleuger i amb un nus a la gola se’n va directa a les habitacions. Immersa en la seva tasca, es planteja una vegada i una altra les mateixes reflexions respecte a aquella imatge que no es pot treure del cap. Unes reflexions que la condueixen a tres paraules clau, tres sentiments autodestructius: ràbia, odi, venjança. A ella mai no li han agradat les pel·lícules de sang i fetge, no suporta les escenes violentes. Quan navega per les xarxes socials i llegeix “aquestes imatges poden ferir la seva sensibilitat”, passa de llarg. I no entén com els hostes se senten còmodes amb aquesta benvinguda i dormen tranquils.

Però malgrat la negativitat que li provoca la imatge de l’home decapitat, a la Roser li agrada la feina, manté una bona relació amb els companys i, quan acaba la jornada i torna a casa, pensa que cada dia falta un dia menys per canviar el quadre, amb el desig que en el següent no hi hagi cap assassinat, no hi hagi violència.


Aportació a Relats conjunts a partir de la imatge proposada.
http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/05/judit-decapita-holofernes.html

Teixint sentiments

Un Sant Jordi més, llibres i roses vesteixen els carrers i places de pobles i ciutats. Com cada diada, surto a passejar a primera hora del matí i, sense aglomeracions, puc badar amb calma per les parades. Al cap d’una hora torno a casa amb una bossa plena de lectures i, asseguda davant de l’escriptori em poso amb la meva rutina, la meva passió: agafo paper i ploma i començo a escriure. Després de rellegir i retocar, em sento orgullosa del meu poema, inspirat per aquest dia ple de lletres i olor de vida.

Al menjador, la mare seu al balancí. Contemplo com les seves mans arrugades teixeixen un jersei.
–Ja has escrit, Alba? –em pregunta alçant la vista.
–Sí, mare –responc mentre li atanso el full amb els meus versos.
–Lluita pel que t’agrada, Alba –em diu tot seguit mentre una llàgrima li regalima galta avall–. Escriu. Potser algun dia hi haurà llibres teus als aparadors de les llibreries, a les lleixes de les biblioteques. No deixis d’expressar tot allò que portes dins.
M’apropo al seu costat i li faig un petó. No acostumem a parlar dels nostres sentiments i mai no tenim converses profundes, però sabem què s’amaga en els nostre silencis, què hi ha dins les nostres mirades. I per sobre de tot, allò que més reconec en l’esguard de la mare és tot l’amor que té per donar.


Text presentat al 6è Concurs de relats breus de Regió 7. Escollit entre els deu finalistes de 34 obres presentades.

Enllaç notícia: http://www.regio7.cat/diada-sant-jordi/2018/05/18/manresana-paula-rubiralta-guanya-6e/476627.html

Enllaç relat ‘Teixint sentiments’ publicat a la web de Regió 7: http://www.regio7.cat/diada-sant-jordi/2018/05/07/teixint-sentiments/474428.html

Enhorabona a les guanyadores i a la resta de finalistes i participants.

Primeres il·lusions

Més presents que mai, un mar de pensaments negatius envaeix la ment de la Cristna.
“No seré capaç de fer-ho. I si em quedo en blanc? Em tremolarà la veu…”
Frases que s’han repetit al llarg del dia i que, per moments, fins i tot li han fet replantejar l’anul·lació de l’esdeveniment que viurà d’aquí poques hores.
Mira el rellotge, prepara el que necessita i, gens convençuda, surt de casa direcció Ca la Fly, una taverna que deu el nom a la gosseta dels amos.
Familiars, amics i veïns del poble omplen una de les sales del local. Tots la saluden i li transmeten força i ànims.
A les vuit i vuit minuts i feta un sac de nervis, la Cristina puja a l’escenari, afina la guitarra i la veu i comença a interpretar la primera peça del seu primer concert:

Nous horitzons
s’obren davant meu.
Omplo de melodies
els meus sentiments.
Notes plenes
de fortalesa.

Neix un somriure,
cau la màscara,
desapareixen les pors.
Per fi puc ser jo…

Quaranta-cinc minuts després, cançons de diferents èpoques i estils i algunes compostes per ella mateixa han entusiasmat el públic. Els nervis i la inseguretat que la Cristina mostrava al principi han anat desapareixent a mesura que ha anat avançant el concert.
Després d’aplaudiments i felicitacions, la vetllada es clou amb la primera cançó que va aprendre quan va començar les classes de guitarra. Una peça que la condueix a un estat de nostàlgia però que va ser el punt de partida del seu somni. Amb la complicitat del públic, la Cristina i els assistents canten el famós “Boig per tu” del mític grup Sau.


Microrelat inclòs en el ‘Projecte 5×5’, inspirat per les paraules proposades per Marina Sánchez: pors, inseguretat, somriure, nostàlgia, horitzons.