FABA: Festival Artístic del Barri Antic de Manresa

El passat dissabte 12 de maig va tenir lloc la segona edició del FABA, el Festival Artístic del Barri Antic de Manresa. Durant tot el dia, a l’edifici de l’Anònima, antiga fàbrica tèxtil i primera elèctrica que va tenir la ciutat, hi va haver actuacions musicals, espai gastronònic, parades d’artistes i artesans i visites guiades a la fàbrica a càrrec del Centre d’Estudis del Bages. A cada visita programada, amb la col·laboració de Saltaterrats i la participació pròpia a més de Joana Sargantana i Sergi Perramon, vam llegir poemes a diferents punts del recinte: la façana, la forja i la base de la xemeneia. Comparteixo el text escrit per a l’ocasió.

S’hi cremava el carbó
i també les angoixes
i els neguits
de tots els treballadors,
que amb la seva força
de voluntat i valentia
van forjar una tasca
valuosa i necessària.
Tasca que perdura
en les parets negres
de la fàbrica i en les
ànimes de tantes
persones anònimes
que van il·luminar
camins de vida i generar
somnis plens de llum.

Anuncis

Silents plors

Silents plors de dolor cauen
damunt les tombes del cementiri,
on fileres de nínxols omplen de
desolació els cors dels qui bateguen.
Gotes de nostàlgia envaeixen
tantes ànimes plenes de solitud
i tristesa; enyorada malenconia
que abraça pells tatuades
de somnis esquinçats.
Amb els ulls entelats de llàgrimes
l’esguard es perd en les fotografies
d’un llibre desclòs de records,
instants que el temps ha aturat
al rellotge de l’ànima,
retalls de vida guardats
en un bocí del cor.

Batecs de pluja

Sento els batecs de pluja.
Volen fer neteja
d’uns afligits records que,
dispersats entre els núvols de l’ànima,
avui per fi deixen sorgir el plor.
Com terra assedegada
expectant a les gotes d’aigua,
és així com el meu cor
avui alena amb força
aquests nítids i revitalitzants
batecs de pluja.

Set de vida

Es congelen els sentiments.
Cos i ànima respiren al lent
compàs dels tímids batecs de vida.
Es glacen també els mots,
essència dels dies gèlids.
La terra erma anhela
el crit de la pluja,
el mateix crit que clama
la meva veu muda;
set de vida per rebrotar de nou.
Tatuar-me la pell
amb l’empremta de les gotes.
Renéixer. Despertar els sentiments.
I amb nous mots
tornar a estimar la vida.

A les baranes del cel

Recolzada a les baranes del cel
miro com l’aigua repica damunt les teulades
i els vidres entelats de les finestres closes.
Obro les mans al cel,
voldria eixugar els núvols
però no puc aturar la pluja.
Canto la lenta melodia d’una cançó
que s’escampa pels marges
d’uns carrers solitaris.
Canto fort, perquè sentis com
la meva veu tremolosa ressona a prop teu.
I amb les mans i la pell xopes de desig,
al bressol del cel, em quedo esperant-te.