He sentit

He sentit la tristesa
amb què miren els teus ulls,
amarg dolor que el somriure
dels teus llavis no pot ocultar.
Des de la distància que ens uneix,
voldria cosir uns versos
a les esquerdes de la teva pell;
teixir, al teu interior, unes paraules
que fessin néixer un bri d’esperança
i sentir, dins dels teus ulls,
l’alegria que el teu cor somia.

Anuncis

Silents plors

Silents plors de dolor cauen
damunt les tombes del cementiri,
on fileres de nínxols omplen de
desolació els cors dels qui bateguen.
Gotes de nostàlgia envaeixen
tantes ànimes plenes de solitud
i tristesa; enyorada malenconia
que abraça pells tatuades
de somnis esquinçats.
Amb els ulls entelats de llàgrimes
l’esguard es perd en les fotografies
d’un llibre desclòs de records,
instants que el temps ha aturat
al rellotge de l’ànima,
retalls de vida guardats
en un bocí del cor.

Batecs de pluja

Sento els batecs de pluja.
Volen fer neteja
d’uns afligits records que,
dispersats entre els núvols de l’ànima,
avui per fi deixen sorgir el plor.
Com terra assedegada
expectant a les gotes d’aigua,
és així com el meu cor
avui alena amb força
aquests nítids i revitalitzants
batecs de pluja.

Set de vida

Es congelen els sentiments.
Cos i ànima respiren al lent
compàs dels tímids batecs de vida.
Es glacen també els mots,
essència dels dies gèlids.
La terra erma anhela
el crit de la pluja,
el mateix crit que clama
la meva veu muda;
set de vida per rebrotar de nou.
Tatuar-me la pell
amb l’empremta de les gotes.
Renéixer. Despertar els sentiments.
I amb nous mots
tornar a estimar la vida.