Lectura de textos Espill daurat

Vídeo amb una lectura d’alguns dels microtexts inclosos en el llibre Espill daurat, autoeditat en format artesà el setembre de 2014, maquetat i cosit a mà per Ferran Cerdans de Llibres Artesans.

Anuncis

El dentista i el seu fidel company

L’arribada a aquell nou lloc em va produir cert desconcert, però ja m’hi he acostumat i m’agrada la quietud que es respira entre els carrers estrets i empedrats d’aquest petit poble. Envoltats d’aquesta calma vivim nosaltres, només ell i jo; aquella noia amb qui el meu amo festejava no ens ha acompanyat i per aquest motiu, al principi a ell se’l notava apagat, distant. Passava bona part del dia llegint, i jo reposava el meu cap sobre els seus peus perquè sentís la meva escalfor. Quan sortíem a passejar no em movia del seu costat; ell s’aturava i jo esperava fins que repreníem el camí. A vegades ens trobàvem amb altres persones i alguns m’acariciaven i jo els mostrava l’agraïment tot remenant la cua.

Una tarda en què ell badava a través del balcó vaig veure com li canviava l’expressió de la cara. I jo, que estava estirat sobre una catifa, vaig aixecar-me i vaig adonar-me que a la casa de davant, rere unes finestres reixades, hi havia una noia capficada amb la seva feina.
Des d’aquell dia, passa hores mirant-la, es vesteix elegantment, agafa flors i les desfulla mentre va dient: sí, no, sí, no… Torna a estar il·lusionat, i jo, amb la mirada i els meus gestos, li faig saber que estic content i m’assec a la seva falda, però no m’agrada gaire compartir el meu amor per ell amb algú altre. Llavors ell m’acaricia i, en veu baixa, em diu: -Jaqui, tu sempre seràs el company més fidel i més noble, i et cuidaré fins al darrer dia-. I jo sospiro plàcidament.

Avui, mentre ell està capficat en els seus pensaments i jo jugo amb una pilota, arriba un senyor amb expressió de dolor, la primera visita des que som aquí. Es tanquen en una de les habitacions de la casa i jo em quedo, amb les orelles dretes, expectant rere la porta. Sento al pacient com explica el mal que li fa la boca, i el meu amo, tot entusiasmat, comença a curar-lo tot murmurant: sí, no, sí, no…

Llavors jo corro cap a la cuina on m’espera un bol ple d’aquell tall que tant m’agrada i que devoro en pocs minuts. Entre aquests trossos de carn tan gustosos, la cuinera també m’hi ha barrejat verdura, que no m’agrada gaire. Però jo, que sóc molt espavilat, vaig separant això tan insípid.
-Sí, no, sí, no…


*Microrelat basat en ‘El dentista apassionat’ de Josep Carner, narrat des del punt de vista d’un gos. Text inclòs en el llibre ‘Carner davant 12 miralls’, del taller ‘Escriu el teu llibre de Sant Jordi’, realitzat a la Casa Elizalde de Barcelona l’hivern de 2017 amb Teresa Saborit.

La desgraciada vida dels Llistosella

La meva vida i la del meu pare, Mateu Llistosella, és una autèntica desgràcia, i és que des de sempre hem viscut situacions desagradables. La meva mare va morir quan jo era petit i la seva pèrdua va significar un cop molt dur per a nosaltres, que vam haver d’afrontar la vida sense ella. El meu pare va ser en aquells moments la persona en qui recolzar-me, l’exemple a seguir. I jo al meu pare l’estimo molt, gràcies a ell sóc com sóc. Sempre l’he imitat, sempre he seguit els seus passos.

I és que n’hem passat de tots colors. Fa tres mesos circulàvem en cotxe per les costes del Garraf, per una carretera amb unes magnífiques vistes però plena de revolts i, com no podia ser d’altra manera, vam patir un accident. Després de sortir projectats de l’automòbil i anar a parar damunt d’una esllavissada rocosa, no vam recordar res més. Vam estar quinze dies sense poder enraonar, una autèntica murga per a nosaltres, xerraires de mena, sempre disposats a contar les nostres penes. Veïns i coneguts ens van explicar el que ens havia ocorregut i, el meu pare i jo, estupefactes en saber-ho, no vam dubtar en tornar al lloc dels fets un cop passat l’ensurt. Però aquest cop hi vam anar en tartana, i una vegada més la mala sort es va apoderar de nosaltres. La tartana va bolcar i vam sortir precipitats a un pedregar. Sortosament i dins de la desgràcia, no vam patir cap lesió important i ens vam recuperar en poc temps.

Com en l’anterior accident, van venir a visitar-nos el metge del poble, els veïns, un amic d’infantesa del pare… els nostres còmplices a qui expliquem, una vegada i una altra, les nostres malaguanyades experiències. Ho repetim tants cops com faci falta, perquè ja se sap, a vegades als altres els costa entendre la nostra desgraciada vida. I és que, malgrat sortir ben parats de l’últim contratemps, hem quedat tan impressionats, en un estat de xoc tan esfereïdor, que ara el meu pare i jo som tartamuts. Una fatalitat més per afegir a la nostra llista de fortuïtes desgràcies.
-Esteve, fill -em diu el pare amb mirada trista i apagada- cada cop rebem menys visites, últimament he notat que els amics s’allunyen, ens estan deixant de banda.
-Sí, pare. Cada cop rebem menys visites, els amics s’allunyen, ens estan deixant de banda. Però saps què? -li dic mirant-lo als ulls i agafant-li la mà- ens tenim l’un a l’altre, i això és el més important.
-Sí, fill. Ens tenim l’un a l’altre, i això és el més important…


*Microrelat basat en ‘La narració indefinida’ de Josep Carner, narrat des del punt de vista del fill d’en Mateu Llistosella. Text inclòs en el llibre ‘Carner davant 12 miralls’, del taller ‘Escriu el teu llibre de Sant Jordi’, realitzat a la Casa Elizalde de Barcelona l’hivern de 2017 amb Teresa Saborit.

Complicitats artístiques

Na Margarida i jo passem la setmana a la fruiteria que vaig heretar dels pares. A la botiga, a més de la clientela habitual, també hi entren fotògrafs i artistes a contemplar les imatges que decoren les diferents parets de l’establiment.

Sempre que m’és possible agafo la càmera i surto a retratar els carrers i edificis més emblemàtics de la ciutat, això és el que a mi em fascina. És clar que he d’anar en compte a l’hora de disparar: enquadrar bé l’angle, no tallar cap dels elements que vull mostrar… els rodets tenen un nombre determinat de fotografies, i na Margarida em renya cada cop que li dic que n’he comprar més.
-Josep -rondina tota esverada- això és una ruïna!
Però aquesta és la meva passió. Per mi, la fotografia és capturar instants, deixar empremta d’uns records, expressar sentiments.

Fa uns mesos, en un assolellat matí de primavera i tot passejant pels voltants de Manacor, vaig descobrir una caseta blanca, i al costat, un camp de blat. Des de llavors hi vaig tot sovint. M’encanta observar els canvis segons l’època: ros, verd, llaurat… el blat i la quietud de la naturalesa m’omplen els sentits, em renoven l’ànima.
En una d’aquestes sortides i mentre contemplava el verd intens del blat i el comparava amb les imatges preses al camp, vaig coincidir amb un senyor que duia una tela i uns pinzells. Vam conversar, i n’Antoni Bauzà, com em va dir que es deia, em va explicar que ell només hi podia anar un parell o tres de cops al mes, perquè tenia una botiga de vetesifils a la Ciutat de Mallorques.
-Cada cop que vinc trobo el camp diferent. Així no hi ha manera d’acabar mai el quadre que vull pintar -va protestar n’Antoni.
Sabent que aquell home no podia acudir tan sovint com jo en aquell indret, vaig pensar en fer-li una proposta.
-Què li sembla si s’emporta una de les meves fotografies del camp de blat? -li vaig proposar-. D’aquesta manera podrà seguir amb el seu quadre sempre que vulgui.
N’Antoni, de reüll, va mirar les meves imatges i, en veu baixa, el vaig sentir murmurar:
-Aquest fotògraf pretén que vingui encara menys al meu apreciat refugi -va expressar fent una ganyota-. És clar que podria seguir venint igualment i, amb les seves fotografies, enllestir el quadre…
N’Antoni va sospirar i va fixar la vista al camp de blat. Pensatiu, va sospesar la meva proposta.


*Microrelat basat en ‘L’artista d’un sol cuadro’ de Josep Carner, narrat des del punt de vista d’un fotògraf. Text inclòs en el llibre ‘Carner davant 12 miralls’, del taller ‘Escriu el teu llibre de Sant Jordi’, realitzat a la Casa Elizalde de Barcelona l’hivern de 2017 amb Teresa Saborit.

‘Carner davant 12 miralls’

Aquest hivern he realitzat el taller ‘Escriu el teu llibre de Sant Jordi’, impartit per Teresa Saborit a La Casa Elizalde de Barcelona. Durant 9 sessions els 12 participants al taller hem escrit tres microrelats a partir de tres contes de Josep Carner: L’artista d’un sol cuadro, La narració indefinida i El dentista apassionat, del recull ‘La creació d’Eva i altres contes’.

Ha estat un taller molt pràctic, a classe hem comentat els textos de cadascú, esmentant el que ens agradava de cada text i què canviaríem per millorar-lo. A partir d’aquí hem reescrit allò que hem cregut convenient. I així és com ha sorgit el llibre ‘Carner davant 12 miralls’, amb un total de 36 microrelats (més els tres originals de Josep Carner) i amb el títol, la portada i contraportada escollits entre tots els autors.